• Descriu els personatges: l’expressió, els
gestos, l’actitud, els vestits...
Els 27 personatges són tots habitants d'Ornans que Coubert va fer posar al seu taller. Com es feia en aquella època dintre dels temples separats, els homes a la part esquerra i les dones a la dreta. Els homes usen els vestits negres i molts d'ells amb barret de copa alta. Les dones porten unes còfies blanques amb caputxes negres, moltes d'elles sostenen un mocador blanc a la seva mà per plorar al mort. A partir de les dades dels arxius municipals i d'actes notarials, els historiadors han pogut donar nom a gran part de tots els personatges.
Els quatre portadors: estan vestits amb guants blancs, roba de color negre i grans barrets amb les vore] arrodonides. Porten el fèretre tapat per un llençol blanc i giren la cara cap al costat contrari (era costum, exposar el cos durant alguns dies abans del funeral i la pudor dels morts pot ser representada així per l'artista). (1) Era probablement un sabater artesà, (2) un agricultor propietari, (3) un músic (que també es troba a l'obra Després del sopar a Ornans, (4) i un propietari. Els dos últims són amics de Courbet.
Els cinc sagristans: que es troben darrere el sacerdot, a l'esquerra del taüt i vestits de blanc. (7) Un d'ells és portador de la creu i és un viticultor. Els altres dos (5) y (6) són, respectivament, un músic i un sabater artesà. A l'extrem esquerre del llenç darrere els portadors hi ha la possibilitat d'estar representat l'avi de Courbet que va morir un any abans (no visible aquí). El grup dels sagristans està «connectat» al cel a través de la creu, que supera la multitud i els penya-segats del fons.
Els dos escolans: el primer (8) mira cap a un personatge portador, que li toca el barret. El segon (9) al primer pla és el que porta el gerro de l'aigua beneita.
El sacerdot: (10) vestit amb gran pompa per al funeral i lectura dels textos del seu breviari (llibre litúrgic que conté les oracions que s'han de llegir diàriament pels sacerdots) que sosté a la mà. Es troba davant dels revolucionaris de l'altre costat de la fossa. Els laics: són els empleats de l'església secular, que garanteixen el bon desenvolupament de les cerimònies religioses. El de l'esquerra (11) és un enòleg mentre que el de la dreta (12) és un humil sabater. El color vermell dels seus vestits i els barrets fan que semblin que vinguin directament d'un quadre italià de l'Edat mitjana tardana, tanmateix, es va trobar a la sagristia de l'església d'Ornans un d'aquests barrets.
L'enterramorts: (13) Anthony Joseph Cassard, fill d'un sabater i que és un pobre camperol, va recolzar la seva jaqueta i casquet de llana a les vores del clot que ha cavat com es veu pel color de la terra. Espera l'arribada del taüt i té un genoll a terra. Els seus ulls es troben a la meitat de l'altura de la pintura i girat cap al grup dels oficiants, ens porta al món espiritual de la cerimònia, la resta del seu cos ens porta cap a la part inferior del món i la realitat: l'enterrament del cadàver.
Grup dels homes:a primer pla els dirigents burgesos, (14) un jutge, (15) l'alcalde d'Ornans Prosper Teste, (17) la dona a la part central de la pintura es creu que es la vídua del mort (19), comerciant ric (20) i un advocat, amic de Courbet. Al fons es troben dos amics de la infància del pintor (16) un jubilat solter i (18) un burgès.
Els revolucionaris: porten el vestit usat pels revolucionaris entre 1792 i 1793 (és a dir, quan la Primera República Francesa. La data de la pintura és 1849 i Courbet ha estat testimoni de l'arribada de la Segona República Francesa el 1848. El primer (21) porta les mitges blanques i el segon al primer pla (22) les mitges blaves. La mà estesa cap a la tomba, sembla oficiar al mateix temps que el sacerdot que es troba davant seu. Representa això la incongruència entre la República i l'Església, és així mateix el vincle del compromís polític de Courbet que va ser un partidari de la Comuna de París el 1871.[7]
El grup de dones: al cap del seguici estan representades les dones de la família de Courbet. La seva mare (23) i tres de les seves germanes (24) - (25) - (26). La nena (27) a l'extrem dret de la pintura és una cosina de l'artista.
L’ESTIL• Elements formals que permeten identificar
l’obra amb un estil, època o autor.
L'objectiu del Realisme era aconseguir representar el món del moment d'una manera verídica, objectiva i imparcial. Per tant, el Realisme no pot idealitzar. El manifest es basava en el següent:
* L'única font d'inspiració en l'art és la realitat.
* No admet cap mena de bellesa preconcebuda. L'única bellesa vàlida és la que subministra la realitat, i l'artista el que ha de fer és reproduir aquesta realitat sense embellir.
* Cada ser o objecte té la seva bellesa peculiar, que és la que ha de descobrir l'artista.
Escull temes i personatges de la realitat quotidiana.
el cuadre es del segle XIX perque, Va ser pintat el 1849 .
El jardí de les hespèridesdes
L'occident d'Europa va estar relacionat en la imagina amb nombrosos clàssica amb nombrosos personatges i llocs mítics, com el jardí de les Hespèrides, una arbreda esplèndida on creixien uns arbres que donaven com fruit unes pomes daurades que feien immortal que en menjava.
Aquest jardí extraordinari procedia de les pomes de Gea, la deessa de la terra, havia regalat a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus, i estava vigilat constantment per les Hespèrides, o "Egle, Erítia y Hespera. Les nimfes eren conegudes per Hespèrides, o "nimfes de l'ocàs", perquè la traducció les situava en el limit de la Mediterrània occidental, és a dir, a la penísula libèrica (coneguda com Hepèdia, nom ab què també s'havia conegut Itàlia) i a nord d'Àfrica, juntamnet amb el sistema muntantós del l'Atles, alguns autors es han emplaçat fins i tot en un arxipèlag situat " a l'altra banda e l'Oceà en el que s'ha volgut veure com una referència directa e
en qualsevol cas, esa terra meravellosa amb unes fonts d'on brollava ambrosia, l'aliment dels dèus, i on la felicitat regnava aternamet.
El darrer treball D'Hercules
Les referenciès al jardí de les Hespèrides en els documents antics acostumen a estar relacionades amb el setè treball que el rei de Micenes, Euristeu, va imposar a Hèrcules (Hèracles per al grecs), durant els dotze anys que el va tenir al seu servei.
Aquesta feina consistia a robar les pomes d'or del jardí.
Segons la versió mès aceptada acceptada, Hèrcules va demanar al gegant Atles, a qui la llegenda feina feia pare de les Hespèrides, que robès les pomes per a ell. Atles sostenia, amb tota la força que tenia, la volta del cel, i l'Hèrcules es va oferir a substituir-lo per pagar-li, l'encàrrec. L'Atles hi va accedir i va aconseguir les pomes sense les pomes a Euristeu, mentre l'heroi es quedava carregant el cel. No obstant això, Hèrcules va ser prou hàbil i el va enganyar dient-li que aguantés un moment toto aquell pes, mentre ell es posava un coixí sobre les espatlles per suportar mèsrega. bè la càr
Text-Traducció-5/2/10 (2)
| | Comments: (0) Atrium .........impluvium et compluvium........ habet, .........ubi .............aqua ............est.Subj. C.D V C.C subj V
·El pati té un impluvium i un compluvium,on hi ha l'aigua.
Servus,Didius, ......in cubiculo .......est,..... cubiculum....... locus...... est .....ubi........ domini
Subj.......................C.C......................V...............subj.............atrb..........V........C.C...........
·El criat,Didus, és al dormitori,el doormitori està situat on els
liberti et servi........dormiunt.
Subj.............................V
·senyors i els criats.
Familìa Claudiae in magna villa habitat. In oppido villae non surt.
oppidum domos et insulas habet. Domus et villa magnae surt.
sed insulae parvae. Pater Claudiae magnam villam cum multis cubiculis habet.
Villa vestibulum, atrium, tablinum, triclinium, peristylum, culinam et cubicula habet.
Lucius per yestibulum in villam intrat et Claudiam Marcamque in atrio videt.
Cada musa simbolitzada una de les arts o un dels plaers humans, com indica el significat dels seus noms:
- Clio, " la que proporciona la fama", ès la musa de la història.
-Euterpe, " la que proporciona una gran delectació", ès la musa de la música.
-Melpomene, "la que canta" ès la musa de la tragèdia.
-Terpsícore, " la que delecta amb el ball", ès la musa de la dansa.
- Erato, " l'amorosa", ès la musa de la poesia lírica.
-Polímnía, " la de molts himnes", ès la musa dels cants sagrats i, segons altres versions, la de la geometreia.
- Urània, " la de la veu bella, la musa de la astronomia.
- Cal- liope," la de la veu bella", ès la musa de la poesia èpica.
No es dedicaven tan sols en endolcir la vida dels dèus, sinó que, com explicava el poeta Hesídoe, tambè ajudaven els reis mortals amb els seus consells prudents, especialment Cal·liope.
Les Nou Muses
Segons la tradició grega més antiga, les muses eren nou divinitats que alegraven amb els seus càntics els déus olímpics, a les residències celestials. La mare era la titànide Mnemòsine, la personificació de la memòria, filla d'Urà i Gea amb qui Zeus es va unir durant nou nits consecutives a l'Olimp. Segons altres tradicions, les muses habitaven a l'Helicó o al Parnàs, sota la tutela del déu Apol·lo, que per aquesta funció era conegut amb el sobrenom de Musageta.
